Yuigon

Un yuigon (遺言, «testament»), jisei no ku (辞世の句, «frase de resignació») o (絶命詩, «poesia del final de la vida») és un poema de comiat.^[1] Aquests poemes de comiat eren paraules pròpies de la persona que s'anava a llevar la vida; resumia els seus pensaments i les seves emocions en el moment en què anava a morir. Quan una persona cometia el seppuku (切腹), normalment hi havia un temps per reflexionar mentre escrivia o componia el poema, però de vegades la mort arribava quan no se l'esperava, llavors els poemes eren molt més espontanis.^[2]

Com a gènere de poesia, el poema de comiat es va desenvolupar en les tradicions literàries de les cultures de l'Àsia Oriental (el més destacat al Japó, en alguns períodes de la història xinesa, i a la dinastia Joseon de Corea). Solen oferir una reflexió sobre la mort, tant en general com en relació amb la mort imminent de l'autor, que sovint es combina amb una observació significativa sobre la vida. La pràctica d'escriure un poema de comiat té els seus orígens en el budisme zen. Es tracta d'un concepte o visió del món derivat de l'ensenyament budista de les tres marques de l'existència (三法 印, sanbōin), concretament que el món material és transitori i impermanent (無常, mujō), que aquesta afecció a ell causa patiment (苦, ku), i finalment tota la realitat és un buit o absència de la pròpia naturalesa (空, kū). Aquests poemes es van associar amb els sectors literaris, espirituals i dominants de la societat, ja que normalment eren composts per un poeta, guerrer, noble o monjo budista.

L'escriptura d'un poema en el moment de la mort i la reflexió sobre la naturalesa de la mort en un món imperfecte i transitori és exclusiu de la cultura de l'Àsia Oriental. Té estrets vincles amb el budisme, i particularment el budisme zen místic (del Japó), el budisme chan (de la Xina) i el budisme seon (de Corea). Des del seu naixement, el budisme ha posat èmfasi en la importància de la mort perquè la consciència de la mort és la que va impulsar el Buda a percebre la futilitat final de les preocupacions i dels plaers mundans. Un poema de comiat exemplifica tant la «solitud eterna» que es troba al centre del zen i la recerca d'un nou punt de vista, una nova manera de mirar la vida i les coses en general, o una versió de la il·luminació (悟り, satori en japonès; 悟, wu en xinès). Segons l'erudita de religions comparades Julia Ching (秦家懿), el budisme japonès «està tan estretament associat amb la memòria dels morts i el culte ancestral que els santuaris familiars dedicats als avantpassats i que encara ocupen un lloc d'honor a les llars, es diuen popularment el Butsudan, literalment els altars budistes. És costum en el Japó modern de tenir noces xinto, però es recorre al budisme en temps de dol i de serveis funeraris».^[1]

L'escriptura d'un poema de comiat es va limitar a la classe alfabeta, la classe dirigent, els samurais i els monjos. Va ser introduït a Occident durant la Segona Guerra Mundial, quan els soldats japonesos, envoltats pel llegat samurai de la seva cultura, escrivien poemes abans de missions o batalles suïcides.^[2]